El web de l’autora presenta la novel·la amb aquestes paraules:
El Miquel Pons, protagonista de la novel·la, s’assabenta de la mort del poeta des de París, on treballa com a actor. La notícia de la desaparició de l’amic, tot i ser esperada, no deixa de ser dolorosa. De mica en mica, els records més íntims i amagats li retornen a la ment, nítids com el primer dia, i evoca els anys d’infantesa. La seua mirada als records viscuts amb el jove Estellés parteix de la poesia d’aquest per emmarcar fets de joventut al poble on vivien, Burjassot, durant una època de trasbals: la guerra civil. Tot i que és una obra de ficció, els fets teòricament viscuts per l’Estellés infant i adolescent estan basats en les pròpies autobiografies del poeta.
I l’editorial Barcanova amb aquesta:
Aquest llibre fa una mirada a la infantesa viscuda amb el poeta valencià més notable del segle XX: Vicent Andrés Estellés (1924-1993). És un llibre intimista narrat amb sensibilitat i lirisme. Miquel Pons, protagonista de la novel·la, s’assabenta de la mort del poeta des de París, on treballa com a actor. La notícia de la desaparició de l’amic, tot i que esperada, no deixa de ser dolorosa. De mica en mica, els records més íntims i amagats li retornen a la ment, nítids com el primer dia, i evoca els anys d’infantesa.
Gemma Pasqual sap contar històries i malauradament això no és freqüent. Tampoc és freqüent que, tot i escriure sobretot per a adolescents i joves, no forme part del món de l’educació. Tampoc és habitual que es dedique professionalment a l’escriptura. Almenys, en el mercat català.
Des que vaig llegir La mosca, Gemma Pasqual és una de les meues autores preferides. I això que quan vaig llegir el subtítol “assetjament a les aules” vaig pensar que no volia llegir un altre llibre sobre aquest tema… Però em va sorprendre i molt…
M’ha passat el mateix amb aquest llibre… La majoria dels comentaris feien referència sobretot al fet que eren les memòries del poeta Vicent Andrés Estellés i això em recordava el relat habitual per a les aules, per donar a conèixer un poeta d’una manera agradable en l’estil de l’anomenada “lectura per plaer”…
Però finalment, vaig llegir el llibre i només puc llegir penediment per no haver-ho fet abans… Quan deixàvem de ser infants és un relat sobre l’amistat en l’escenari més difícil: l’abans i després d’una guerra.
L’autora fa una tria discursiva perfecta: una conversa que s’inicia en el moment de la mort de l’amic. Aquest punt provoca el record, l’enyorança, la necessitat de tornar a recordar els temps de la infantesa per compartir-los a través de la paraula.
El narrador, Miquel Pons, parla amb la seua parella i a poc a poc construeix la història d’amistat, de superació, de pors i rialles que ell i Vicent van teixir. La narració d’uns fets viscuts per uns nens però contats per un adult possibiliten la reflexió, la mirada madura, un poc irònica, sobre el que de petits visqueren però que els va costar anys entendre.
El llibre és molt més que la infantesa d’un poeta. És sobretot la mirada sobre l’horror d’una guerra, millor dit, sobre el que fa en les famílies, en els amics i les persones. Possiblement, el fet de posar noms i cognoms als personatges acosta el dolor i la impotència narrada i fa que una història puga ser llegida com un reportatge novel·lat.
Aquest és un llibre que hauria de llegir-se als instituts. No entenc per què l’editorial l’ha publicat en una col·lecció d’adults… Tot i que, si s’haguera publicat en una col·lecció de joves, possiblement molts adults mai no haurien gaudit d’aquesta història.
Quina falta fan col·leccions YoungAdult dirigides a un públic sense edat, que acoste històries fantàstiques com aquesta a lectors sense prejudicis.
