I si opinem menys i llegim més?
En un moment de la vostra vida heu sentit el desig de dir això a algú?
El problema de la “lectura”, com el de l’educació, és que és un tema sobre el qual tothom creu tenir criteri i sabers per dir-ne alguna cosa. En aquest context, el concepte “expert” és difícil de determinar i de comunicar.
Tothom sap sobre la lectura. Tots opinen. Molts ens diuen com ho fem de malament perquè, òbviament, ells tenen la solució al problema. Al problema dels índexs baixíssims de lectura.
El fet de ser fill o pare, escriptor o editor, o una simple coincidència com tenir un amic llibreter, transforma una persona en un expert en temes de lectura. I, pitjor encara, en polítiques de lectura.
Sembla que en el camp de la lectura no és necessària una investigació exhaustiva a partir d’una revisió de la literatura prèvia basada en metodologies contrastades. No és necessari llegir, treballar, reflexionar sobre el tema perquè un simple assaig que parla de tot i de no-res, que sovint no cita les investigacions que resumeix i plagia, serveix per construir una opinió o, pitjor encara, una gestió o una política.
Evidentment, opinar, en principi, pot opinar qualsevol. Sobretot quan les paraules només afecten la paciència de qui escolta. Però, i si qui opina és un tertulià que pot influir l’opinió de molts oients o en el periodista que després repeteix aquest idea? O quan és un “intel·lectual” famós en un congrés de mediadors? O un escriptor a qui molts admiren? Per a ells, compre lectura aquestes festes.
Per al polític que diu coses com ara:
Ah, sí! D’això de les polítiques de la lectura et parlarà X perquè la germana té una llibreria.
Li regale aquest llibre, perquè entenga la complexitat de fer polítiques públiques de lectura:
A “l’intel·lectual” que davant de centenars de docents, bibliotecaris, editors…, afirma que els plans de lectura són inútils. I, més endavant, remata el comentari amb una descripció de la seua idíl·lica infància lectora:
mi mamá tocando el piano, aquella biblioteca inmensa de mi papá que me invitaba a leer…
Li regalaré aquest llibre per conèixer l’enrevessada història de la lectura i la necessitat d’unes polítiques públiques ben dissenyades, acompanyades, investigades i avaluades:
Lluch, Gemma (2013). La lectura en català per a infants i adolescents. Història, investigació i polítiques. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Per al tertulià i l’escriptor que diu coses com:
Els professors són els culpables dels índexs baixos de lectura… Els professors fan burrades com donar a llegir uns clàssics que a ningú no agraden…
Els compraré dos llibres imprescindibles:
Borràs, Laura (2013): Clàssics moderns. Barcelona: Ara Llibres.
Iborra, Enric (2014): Un son profund. Barcelona: Viena Editorial.
Perquè els dos ens ensenyen l’actualitat dels clàssics, la necessitat de llegir-los i les formes plurals d’entendre’ls.
Per als amics, coneguts i saludats que amb un cafè (o un gin-tònic) a la mà et miren amb cara de condescendència i et diu coses com:
És que vosaltres els professors us emboliqueu molt i li doneu massa voltes al tema de la lectura… Si això és superfàcil. Mira, el que has de fer és…
Els compre aquest llibre que presenta la complexitat de la comprensió lectora que mesura PISA, de la qual 
tots parlen i per desgràcia pocs coneixen:
Zayas, Felipe (2012): La competencia lectora según PISA. Barcelona: Graó.
I aquest:
Manresa, Mireia (2013): L’univers lector adolescent. Barcelona: Associació de Mestres Rosa Sensat.
que investiga la complexitat de la lectura en els adolescents.
Per als que diuen:
És que els llibres són cars, costen massa, jo me’ls baixe d’Internet. No vull pagar per ells…
Els compraré aquesta joia que ens recorda el gran treball i els grans professionals que transformen un manuscrit en un llibre:
I, finalment, per als meus estimats col·legues del món de l’educació, la biblioteca, l’edició i la lectura, a tots els que intentem preparar-nos, treballar cada dia més per entendre les dificultats de la lectura…
Els regale aquest llibre perquè mantinguen la paciència:
Dinouart, Abate (1771): El arte de callar. Madrid: Ediciones Siruela, 2011.
I també aquest, perquè els dos m’han ensenyat a escoltar:
Plutarco (2011): Cómo sacar provecho de los enemigos. Madrid: Ediciones Siruela, 2011.
PD. Esta entrada tiene una versión en castellano en el BlogGemmaLluch. PD. La imatge destacada és de Blogs La Xarxa
