Fernández Paz, Agustín (2002): Noite de voraces sombras. Vigo: Eds. Xerais
[Nit d’ombres voraces. Alzira: Edicions Bromera, 2003. Trad. Josep Franco i Noche de voraces sombras. Madrid: Ediciones SM, 2003. Trad. Rafael Chacón]
Amb Nit d’ombres voraces, Agustín Fernández Paz tria com a protagonista una família que ben bé podria la nostra. De fet, l’inici de la novel·la coincideix amb el de moltes altres novel·les juvenils:
Sara és una altra més de les adolescents que un estiu ha de tornar, avorrida, a casa de l’àvia amb la sensació d’un temps perdut.
De fet, l’autor tria la forma del diari personal per narrar-ne l’experiència. Però ja des de la segona pàgina, el relat fa l’ullet al lector perquè no es deixe portar per les aparences:
Si aquest quadern fos el típic diari adolescent, com els quals he llegit sovint en les novel·les juvenils, hauria d’explicar ara, les hores intenses que vaig viure amb Daniel.
I la protagonista ho ratifica: açò no és el de sempre.
Perquè la visita que fa Sara en realitat és un viatge al passat, i l’amor típic d’aquests relats és un amor inacabat i ací la paraula aventura significa memòria, necessitat de fer justícia o, millor dit, de descansar en pau. Aquesta és la gran diferència entre el món de ficció que crea Agustín i l’habitual d’alguns relats juvenils.
Unes cartes, unes fotos, unes notes canvien la perspectiva de l’estiu i ensenyen que res és el que sembla ser. De fet, aquesta visita a l’inesperat ajuda a recuperar del silenci la història de l’oncle: un mestre que va viure l’amor per un somni i per una dona.
Però el passat ajuda el present i la recuperació de la memòria i el desig de fer una mica justícia aconseguiran que Sara i la mare estableixen un diàleg sòlid com mai no hi havia hagut entre aquestes dues dones: juntes recuperen el passat de la família, d’una part del poble silenciat i d’una generació que va ser condemnada a una destinació pitjor que la presó, l’exili o la distància:
a l’oblit i a la mort en el record de les noves generacions.
Juntes, Sara i la mare aprenen a parlar, a comunicar-s’hi, a respectar-s’hi com a adultes i iguals, a reconèixer-ne errors i a pensar, riure i sentir juntes.
Perquè aquesta és una novel·la de sentiments: d’aquells que tantes vegades alguns, de vegades els que tenim més a prop, van intentar silenciar i d’aquells que estan molt presents però que de vegades semblen més aliens i absents que els anteriors.
L’oncle emergeix des del silenci absolut i amb ell recordem l’absència d’una generació que va patir la mort, la presó, l’exili i la persecució en la dura postguerra.
El silenci ha trencat l’herència de la família, la història pròpia. I els joves d’ara o bé no poden recuperar la memòria o bé la falsifiquen des de l’absència de tota una generació que va lluitar per un món millor i va perdre.
Però les famílies que han silenciat els morts han perdut doblement, perquè han negat els fills, néts o nebots i no han permés que els adolescents d’avui coneguen què va passar en aquells temps i què vam perdre.
Amb el seu mestratge narratiu, Agustín des de la tendresa i el sentiment ens guia en una aventura que és sobretot interior. Gràcies, amic!
Però la relectura d’aquest llibre m’ha fet reflexionar. Si els mediadors només recomanen novetats; si des dels blogs, revistes o xarxes socials no recordem el bons títols de sempre, si les editorials només treballen el darrer llibre deixarem caure en la memòria joies com aquestes. I fem exactament el mateix que aquesta novel·la relata. Recuperem relats de sempre, no deixem que el fet de no recomanar-los els obligue a desaparèixer…
