Tradicionalment els documents legislatius han parlat de lectura com a sinònim d’alfabetització (1).
En la segona meitat del segle XIX, els documents que parlen sobre la lectura són els que legislen sobre l’obligatorietat de l’ensenyament i l’accés a la cultura i els del segle XX són els que legislen sobre educació.
I en tots els documents legislatius, ensenyament significa sumes i restes i llegir i escriure. I quan parlen de lectura ho fan sempre de llegir per aprendre. Hem d’esperar a les lleis del segle XXI per trobar una diversificació de les finalitats de la lectura.
Durant el segle XX, algunes lleis parlen de lectura quan legislen sobre el funcionament de la biblioteca. Durant els anys de la Mancomunitat, i amb la normalització del català com a llengua de cultura, les polítiques reivindiquen el seu paper. Durant aquest període s’inaugura la manera d’entendre la biblioteca com un espai obert a tots els públics, fins i tot als petits per als quals s’hi creen seccions especials.
Encara s’hi parla de lectura lligada a les necessitats de l’escola, però ja es diversifica els usos que s’atorga a la lectura perquè l’entenen amb la finalitat de millorar la formació i la cultura del país.
La República va donar prioritat a l’educació, fins al punt que el document legislatiu de la Constitució aprovada el desembre de 1931, concretament l’article 48:
«va anar molt més enllà del que es podria esperar d’un text constitucional. El Govern va voler, i per a aquesta finalitat treballaren els grups parlamentaris afins, que les seves expectatives reformadores entorn de l’escola quedessin reflectides en la norma suprema republicana. Els conceptes clau d’aquest projecte van quedar anunciats i definits; entre aquests, la consideració de la cultura com a atribució essencial de l’Estat, l’escola unificada, la gratuïtat i l’obligació de l’ensenyament primari, el reconeixement de tots els professors com a funcionaris públics, l’ensenyament laic, la identificació del treball com a eix de tota activitat metodològica i l’apel·lació als ideals de solidaritat humana que havien de presidir tota la tasca escolar» (Molero 2008 : 18).
Amb tot, hem d’esperar al segle XXI perquè una sèrie de lleis parlen ja de la lectura des d’una òptica diferent. La llei més important és la 2007, «LEY 10/2007, de 22 de junio, de la lectura, del libro y de las bibliotecas» i introdueix un nou significat per a l’objecte llibre i per al concepte lectura.
——
(1) A partir de: Lluch, Gemma (2012): La lectura en català per a infants i adolescents. Història, investigació i polítiques. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Molero Pintado, Antonio (2008): «El pensament educatiu republicà, utopia o realitat?», Educació i Història: Revista d’Història de l’Educació. Núm. 11 (gener-juny). Barcelona: Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana, p. 12-31.
Mañà Terré, T. (2010): «Les biblioteques populars de la Mancomunitat. Un projecte polític i un projecte bibliotecari», Cercles. Revista d’història cultural, núm. 13, (gener), pp. 44-60.
