[Participació en la Jornada Radio Escola organitzada per Escola Valenciana]
Al començament Déu creà el cel i la terra. La Terra era confosa i deserta i la tenebra cobria l’abisme, però l’esperit de Déu aletejava damunt les aigües. Déu digué: Sigui la llum. I la llum fou. […] Déu digué: Que hi hagi un firmament que separi les aigües. I així fou. […] Déu digué: Que la terra produeixi éssers vivents […]. Aleshores Déu digué: Fem l’home a imatge nostra…»
Per què comence amb la Biblia? Perquè allí trobem la gènesi de la paraula. Enric Iborra, en un dels millors blogs que podem llegir La serp Blanca diu:
És un error considerar que la Bíblia és un totxo indigerible. Perquè, en primer lloc, no és un llibre, sinó una biblioteca. Bíblia, de fet, és una paraula grega que vol dir, precisament, ´llibres´. […] La influència de la Bíblia en la literatura no s’ha limitat a proporcionar un bagatge immens de temes, de motius, de personatges i arguments. També ha contribuït a forjar algunes de les principals llengües europees».
Per tant, és possiblement, la primera biblioteca dels éssers humans i des de la primera línia, la Biblia és un gran homenatge a la paraula oral.
La paraula com a entreteniment
Des dels inicis de la humanitat, la paraula ha estat utilitzada per entretenir, per construir històries a partir de les quals podíem entendre el món:
L’any de Tirurany… Això era i no era un país molt llunyà… Fa moltíssims anys, més dels que us penseu… Quan les iaies eren barbudes i les granotes peludes… Això diu que era, en aquell temps que les oques tenien dents… En aquell temps on només per desitjar una cosa passava…
Les històries viuen entre nosaltres des del principi de la humanitat. Els éssers humans sempre les hem contades a la família, als amics, als veïns o fins i tot als desconeguts. Amb elles, teníem notícies de terres llunyanes, sabíem per què una tempesta havia acabat amb la collita de tot un any o ens explicaven per què una persona estimada havia mort. L’experiència es converteix en paraula i la paraula, a força de repetir-la, forma una tradició.
– Escoltem Llorenç Giménez.
Una tradició narrativa que ens ha ensenyat a parlar. Com amb els embarbussaments que han iniciat generacions d’infants en el domini de la llengua.
– Escoltem El Botifarra.
Una tradició oral que ens ha ensenyat a contenir en petites unitats, com els refranys, tota la saviesa.
– Escoltem El Botifarra.
Una tradició oral que ens ensenya a interpretar personatges. A utilitzar onomatopeies en el moment just. A parlar fort per acompanyar un moment d’acció.
Una tradició que ens ha ensenyat a quedar-nos només amb els elements essencials. A usar expressions acumulatives, repeticions, estructures redundants, oracions coordinades, repeticions de frases…
Aquests són els trucs dels grans contadors d’històries. Sense saber-ho, sense passar per la universitat han sabut triar en cada llengua la paraula justa, la forma de l’oració que captaria el públic, un silenci curt i rotund que enganxaria els cors d’aquells que escolten.
Una forma d’entonar que organitza la informació per destacar-ne un element. El ritme just per interpretar una actitud o per ajudar a memoritzar fragments essencials de la narració. O l’ús de termes que amb només dues paraules evoquen noves històries: un soldat valent
La paraula com a memòria
Però la paraula és també memòria. Evocació del passat. De les persones que l’han teixit, que l’han construït amb esforç per a nosaltres.
– Escoltem Enric Valor.
– Escoltem Vicent Andrés Estellés recitant «Assumiràs la veu d’un poble» [Minut 13’00].
– Escoltem Ovidi quan s’assabenta de la mort d’Estellés [Minut 0,22’].
– Escoltem Joan Fuster [Minut 27,46].
Però la paraula també ens retorna moments de la nostra història recent que voldríem oblidar.
– Escoltem Paula Sánchez de León, com a portaveu del govern del Partit Popular 2011.
– Escoltem Rita Barberà, com a alcaldessa de la ciutat de València del Partit Popular 2015.
La paraula com a forma de mirar una realitat
La paraula ens canvia la perspectiva de la lletra impresa. Per exemple, amb el poema de Vicent Andrés Estellés que sovint l’identifiquem amb un narrador home com Ovidi Montllor.
Però què passa quan una dona, Sílvia Bel, recita aquest poema? Com ens canvia la perspectiva que en teníem?
La paraula per compartir informació
La paraula també transmet informació. I això ho poden fer Andrea, Clara, Robert i Xavi, com ho fan els grans professionals com Ezequiel Castellano, Sergi Pitarch o Amàlia Garrigós.
La ràdio
Les investigacions [1] sobre el tema destaquen la importància de la ràdio en aprenentatges relacionats amb la gestió i la producció. Parlen també de com la ràdio és un agent perfecte per desenvolupar metodologies participatives. Però avui volen centrar-nos en la parla.
Per tant, assenyalem com amb la ràdio els xiquets aprenen a elaborar un guió per a ser dit, a parlar per a una audiència, a adaptar el missatge a les característiques d’un mitjà concret, el radiofònic, desenvolupen codis textuals i sonors per expressar tot allò que volen dir sense l’ajuda de la imatge o la gestualitat.
Aprenen que el procés d’escoltar no és passiu, aquell que escola adopta un paper actiu des del principi perquè ha de deduir, només de la paraula oral, tot els significats conceptuals, el context, el sentit global d’allò que escolta.
Però a més, ha de dominar el text expositiu, narratiu, argumentatiu, instructiu.. Ha d’aprendre a respectar la paraula de l’altre, les opinions, a respectar el torn… Ha de saber emocionar, comunicar amb sentiments… Vestir cada paraula amb la força del que vol comunicar. Ha de poder captivar qui escolta. Allunyar-lo, sense veure’l, del comandament de la televisió, del diari, seduir-lo amb una única arma: la veu i la paraula.
I arribem al final
Internet, la web social, ens va portar un joguet nou a casa i a l’escola. En ocasions, hem vist que en comptes de parlar de comunicació parlàvem de màquines, de programes, d’entorns. Captivats per les màquines no podem oblidar l’essència: la paraula. Adquirir una competència oral i escrita. Treballar per uns ciutadans capaços de comunicar, de posar paraules al que volen.
La ràdio ens retorna al rovell de l’ou, perquè una paraula val més que 1.000 imatges
En l’inici, he parlat de l’Elogi de la paraula de Joan Maragall:
Doncs jo crec que la paraula és la cosa més meravellosa d’aquest món perquè en ella s’abracen i es confonen tota la meravella corporal i tota la meravella espiritual de la Naturalesa».
Ja ho deia el Nou Testament: «En el principi era la paraula…»
I també en el nostre principi, en el moment de vindre al món a través de cançons de bressol com Mareta nom faces plorar interpretada per Montserrat Figueras.
Hi ha una altre llibre que m’agrada molt: L’art de callar, d’Abbé Dinouart i diu:
El primer grau de la saviesa és saber callar; el segon és saber parlar poc i moderar-se en el discurs; el tercer és saber parlar molt, sense parlar malament i sense parlar massa».
————————-
[1] Perona, J.J. (2009). Edu-webs radiofónicas: experiencias españolas de educación en medios. Comunicar, 33, 107-114.
Melgarejo Moreno, I.; Rodríguez Rosell, M.M. (2013). La radio como recurso didáctico en el aula de infantil y primaria: los podcast y su naturaleza educativa. Tendencias pedagógicas, pp. 29-46.
