literatura-infants-joves-catala-bloc-universitat-valencia-gemmalluch

La literatura per a infants i joves en català

La Ley de Instrucción Pública impulsada per Claudio Moyano instaura el 1857 l’ensenyament obligatori dels 6 als 10 anys i fixa les matèries obligatòries que cal estudiar: principis de religió i moral, lectura, escriptura, aritmètica i la gramàtica castellana.

El castellà és l’única llengua que pot ensenyar-se a les escoles i

A partir d’aquesta data proliferen les notícies referides a la coerció exercida des de l’escola en contra del català, no ja en l’ús formal oral i escrit, sinó fins i tot en l’ús oral espontani, dins i fora de l’escola. L’estat no sols fa circular textos jurídics i funcionals en l’àmbit educatiu, sinó que hi imposa un material escolar abocat a la castellanització total de l’escola (Ferrando 2005: 324).

En aquest context, els llibres publicats durant el segle XIX només arriben a 42. La majoria són llibres religiosos, petites obres de teatre i llibres de lectura.

Hem d’esperar fins l’inici del segle XX per poder parlar de l’inici de la literatura per a infants en català, un segle que a la resta d’Europa ja és de maduresa. La producció durant el segle XX és força irregular:

 

 

Si ens centrem en l’edició de novel·les i contes, abans de 1900 no es publica cap llibre que puga considerar-se narrativa per a infants en català.

Després, en el segle XX, cal diferenciar un primer període, de 1900 a 1930, molt fèrtil per la quantitat de textos editats (2.019 llibres, dels quals 958 són contes o novel·les escrites per autors catalans) i per la qualitat i la varietat: es publiquen rondalles, cançons, teatre o poesia. I sobretot és en aquests anys quan es publica la narrativa de Josep Maria Folch i Torres i de Carles Riba així com les traduccions de les grans obres europees del segle anterior fetes per Carles Riba, Josep Carner o Marià Manent.

Al següent període, de 1930 a 1939, hi ha un notable descens de la producció de llibres de creació enfront d’un augment del llibre escolar. Finalment, els anys des de l’acabament de la guerra d’Espanya fins el 1960 estan marcats per la quasi absència de lectures per a infants.

La guerra va significar la interrupció de tot el que s’havia fet i no és fins el 1946 que comencen a editar-se els primers llibres i majoritàriament són reedicions. L’estudi fet per Núria Ventura (1970) comptabilitza la publicació d’un total de 159 llibres però només al voltant de 17 són relats de creació per a infants.

A partir de 1962 el panorama canvia perquè es publica el primer número de la revista infantil Cavall Fort; un any després, el 1963, l’editorial La Galera inicia la seua producció: va ser la continuació d’una literatura que ara està plenament consolidada.

La dècada dels setanta inicia dos fenòmens nous en la lectura per a infants en català: la publicació del primer best-seller, Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo, editat el 1974 a Edicions 62. Castellet recorda aquest fet de la manera següent:

«Lo leí y le sugerí publicarlo en una colección para adolescentes que teníamos entonces. El Trapezi. Estuvo de acuerdo»

i el llibre es transforma en el de més èxit de l’editorial. L’altre fenomen és la recomanació del llibre en l’escola que crea un circuit de lectura singular i diferenciat de l’adult.

 

A partir de:  Lluch, g. (2013): La lectura per a infants i joves en català: Història, investigació i polítiques. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

 

Deixa un comentari

El teu correu electrònic no es publicarà.