Per a citar l’article: Lluch, G. (2011): “La vigencia de Les Rondalles d’Enric Valor”, Serra d’Or, 621 – Setembre 2011
Les manifestacions orals de la cultura popular han arribat al públic com «alguna cosa més» que la simple lectura d’un text. La incorporació a l’escola a través de la lectura recomanada, l’edició en col·leccions específiques o la consideració del text com a reducte de paraules i expressions del passat les han situades en un espai diferenciat alhora que han proposat «altres» lectures.
Les rondalles d’Enric Valor
El 1950 Enric Valor acaba d’escriure L’ambició d’Aleix i, com en aquell moment era prescriptiu, envia la novel·la a la censura per poder publicar-la. Però el permís no va arribar ja que l’obra va ser considerada amoral per un adulteri que apareixia en la trama. Com a conseqüència, naix l’obra més coneguda d’Enric Valor, les Rondalles Valencianes. L’autor sempre recorda la conversa que va tenir amb Sanchis Guarner després que la censura prohibira la novel·la: «Per què no escrius aquelles rondalles que et contaven de menut a Castalla? Segur que passaran la censura i podrem publicar-les».
Ja sabem que el consell va ser seguit i Sanchis Guarner va prologar l’obra amb aquesta valoració: «Els valencians actuals no s’han adonat del gran servei que Enric Valor ret al País, salvant d’una pèrdua segura un dels seus béns espirituals més significatius, més bells i més desconeguts». Enric Valor reescriu un corpus de trenta-sis rondalles de gran valor folklòric i narratiu que ara és conegut a partir de les dues edicions que hi ha al mercat: els 8 volums d’Edicions Bullent i l’adaptació per als infants realitzada per Rosa Serrano que podem trobar a Tàndem edicions.
Tot i l’evident manipulació dels textos amb la finalitat de literaturitzar-los, Valor conserva les estructures textuals i els motius folklòrics habituals del corpus europeu. Però a més, el treball del novel·lista no esborra les petjades de l’oralitat que el lector gaudeix a través de les formes dialectals, la presència de locucions, frases fetes, aforismes i refranys en el discurs del narrador, l’ús d’expressions deíctiques, les apel·lacions directes al destinatari, la inserció d’expressions modalitzadores, les pauses de creació d’expectativa, les onomatopeies que pretenen reproduir els sorolls tan habituals en els contadors d’històries, les frases inacabades, la repetició de paraules, l’abundància de diminutius i augmentatius o la inserció de comparacions.
És important recordar les paraules que l’autor va pronunciar en la Lectio de l’acte d’investidura com a doctor Honoris Causa per la Universitat Jaume I (Salvador i Van Lawick 1999: 11-24) quan parla dels tres “designis o intencions que van presidir la redacció literària dels temes trobats en boca de muntanyesos i pobletans d’aquelles belles terres:
1. Nacionalitzar les rondalles, les quals moltes vegades sense fixació del territori on s’esdevenen les accions, em semblava que perdien realitat, i així les he situades en muntanyes o costes conegudes pertanyents a pobles de so i arrel valencianes, a vegades solament indicats;
2. descriure els nostres paisatges, donar a conéixer bastants plantes nostres i alguns arbres dels nostres boscos, posar noms valencians, tot presentant-los amb el nostre humor peculiar, als diversos personatges;
3. utilitzar un llenguatge planer, popular però correcte, ric de vocabulari com és el valencià que jo vaig aprendre en la meua infantesa i la meua primera joventut: fer-ne literatura dins el gènere i no folklore a seques. És a dir, fer una obra que, tot distraent –i si era possible divertint-, procuràs alhora una mica d’ensenyament del nostre català. També no cal dir, fer paleses moltes peculiaritats psicològiques i costumistes de la nostra estimada gent de la muntanya i del pla.” (Salvador i van Lawick 1999: 24).
Uns relats per a públics diferents
Justament, gràcies a la particular singularització que fa de cada relat Valor ha guanyat lectors. Per això ara en parlem de les rondalles, perquè la conseqüència del tractament literari que dóna a cada esquelet de la tradició oral és un conte literari que troba lloc de lectura en el sistema literari valencià: el de l’escola.
Per a un públic no marcat resulta estranya l’afirmació que els contes de Perrault i de Grimm no naixen com a narracions infantils. És a partir del segle XIX, quan una part de les narracions que passen a paper escrit es transforma d’immediat en literatura per a infants. I de tots el gèneres descrits existents és la rondalla meravellosa l’omnipresent. Contes com La Caputxeta Vermella, La Cendrellosa o La Bella Dorment acompanyen els infants i conformen el nostre univers familiar de manera que la tradicional varietat genèrica o temàtica es fagocita per acabar en unes poques històries i personatges.
La narrativa de tradició oral que ha passat a la literatura infantil presenta una reducció de gèneres, de temàtiques, de versions i de propostes ideològiques on la responsabilitat de Disney no és menor (Lluch 2010). Amb paraules de Josep Maria Pujol (1985: 166): «la rondalla s’encamina també cap a la crisi. L’amenacen el canvi en les relacions familiars, la guarderia, la destrucció de la família extensa, la secularització (que també comporta la desmagificació del món infantil), i la competència amb les formes d’administració de l’oci de la societat de consum infantil. Per contra, el seu prestigi com a valor cultural i literari pot contribuir a salvar-la descontextualitzant-la (donant-li entrada a l’escola) o immobilitzant-la: passant-la als mitjans de comunicació de masses (llibre infantil, dibuixos animats); fent-li perdre, en definitiva, el seu caràcter de folklore».
Paradoxalment, l’escriptura per a adults i per a infants de Valor no es contagia de la pràctica dominant i manté característiques similars en ambdues perquè la diferència entre ambdues versions és mínima. És important recordar les reflexions de Rosa Serrano (1999: 236) sobre el paper de les adaptacions per al públic infantil i sobre el tipus d’intervenció que hi va realitzar: “les adaptacions en general estan molt qüestionades, i amb raó. Són una traïció a l’original. Edulcorades, simplificades, amb massa intervencions que allunyen el lector d’un desig posterior de tornar a l’obra original. El meu treball va ser molt més senzill. Només vaig acurtar fragments massa llargs i descriptius. No estaven adreçats a un lector infantil i el treball de lexicografia era tan intens que els xiquets perdien el fil de la història. Així, n’hauré tocat tan sols tres o quatre paraules i, de tot aquest treball de jardineria, el senyor Valor ha estat no solament informat sinó també lector satisfet o millor auditor, perquè jo anava a sa casa a llegir-li com quedarien els retocs, i ell n’explicitava sempre el seu vist i plau».
Els testimonis de l’autor i l’adaptadora i sobretot l’anàlisi comparativa del corpus mostra que el tipus d’adaptació que Serrano realitza és el de reducció: una adaptació seriosa resultat d’una simplificació mínima de l’estil de l’obra anterior a través sobretot de la supressió d’incisos, descripcions, etc. Una reducció que no afecta ni l’estructura ni el contingut i genera un text similar al de l’adult.
Les altres lectures, més enllà del text
Possiblement, una altra de les raons per les quals es manté la vigència de l’obra valoriana, més enllà del text dirigit als infants o als adults, la trobem en determinades pràctiques didàctiques o textos programàtics que han activat tipus de lectures més enllà de la literària.
Hi ha propostes de lectura de les rondalles que parlen de preservar paraules en procés de desaparició, d’aprendre parts de la història com a formes de vida idíl·lica i d’admirar el paisatge valencià descrit a l’obra de Valor. Són propostes que situen les rondalles en l’enfrontament passat i present, rural i urbà, tradicional i modern, que associen el món possible creat per les rondalles a una època utòpica, en un moment on el patrimoni cultural encara no era colonitzat.
Determinades declaracions, propostes didàctiques i estudis la situen en aquest paradigma romàntic i presenten les Rondalles d’Enric Valor a la comunitat lectora com un paradís de paraules, d’expressions valorades i dignes de ser salvades, com un paisatge literari harmònic amb la terra, la cultura i la llengua.
El problema, o la realitat, és que la cadena que unia l’autor amb els informants i amb el context que genera cadascuna de les històries s’ha trencat. Moltes de les paraules que hi apareixen designen contextos que ni perviuen ni es necessiten, les formes de vida lentes i pausades que associen pobles com Penàguila, Ontinyent o Castalla a nuclis familiars i allunyats són desconegudes per al lector actual i la natura verge que presenta el món possible creat per Valor a través de paraules primorosament escollides ha quedat soterrada sota el ciment.
Com a conseqüència, la lectura entesa com a corrector de tendències és una forma de folklorisme aliena a la intenció de l’autor. Paradoxalment, Valor s’allunya d’aquesta orientació perquè l’autor reprodueix literàriament el món que viu ell o els seus personatges, descriu el paisatge que coneix com a caçador i utilitza el llenguatge que empra; també, perquè l’actitud cap a les formes de vida que narra i les manifestacions culturals que descriu tenen a veure amb la vida.
Però amb la seua, no la nostra. Nosaltres, de moment, gaudim de les recreacions, de les paraules, de les històries que Valor ha teixit i que ens fan somiar en mons literaris diferents als que vivim cada dia.
Bibliografia citada
Lluch, Gemma (edt.) (2010): Gil Calvo, Enrique; Martín Barbero, Jesús; Morduchowicz, Roxana, Arellano, Antonio i Cerrillo, Pedro: Las lecturas de los jóvenes (un nuevo lector para un nuevo siglo).
Pujol, Josep Maria (1985): “Literatura tradicional i etnopoètica: blanç d’un folklorista”, dins La cultura popular a debat. Barcelona: Editorial Altafulla.
Salvador, Vicent i Van Lawick, Heike (1999): Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor. Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I.
Serrano, Rosa (1999): “Les rondalles d’Enric Valor i l’escola: una reflexió personal”, dins salvador, V. i van lawick, H. (1999): Valoriana. Estudis sobre l’obra d’EnricValor. Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 235-239.
Valor, Enric: Rondalles valencianes. València, Editorial Bullent (8 volums).
Valor, Enric: Rondalles Valencianes. València: Tàndem Edicions, Adaptació de Rosa Serrano (8 volums)
