[Lluch, Gemma “La llegenda dels nadius digitals”, Pensar la lectura. Levante EMV Posdata 2011-12-09]
Quantes vegades hem llegit o sentit parlar dels “nadius digitals”? El terme el proposa l’investigador nord-americà Marc Prensky en 2001 per referir-se a les persones que naixen ja en un món on les tecnologies digitals són “normals”.
A partir d’ací, la popularització de l’expressió ha generat una llegenda urbana poblada d’afirmacions com ara: “mai no podré usar bé l’ordinador perquè sóc major, jo no sóc un nadiu digital!”, “Facebook està fet per als nadius digitals”, “el meu fill sí és nadiu digital i pot llegir a Internet, jo mai no ho aconseguiré, no cal ni intentar-ho”.
El problema és que parlar encara de “nadius digitals” allunya moltes persones d’Internet, obstaculitza les possibles ganes de llegir a la pantalla i, com a conseqüència, molts d’ells abandonen els fills enmig de la soledat multitudinària d’Internet, amb la idea equivocada que ells sí que en saben.
Però moltes vegades la realitat és cabuda i canvia fins i tot les llegendes urbanes. Compartim dos exemples que rebaten aquesta manera de pensar.
Compartim dos exemples que rebaten esta manera de pensar. Primer, una anècdota personal: mon pare té 83 anys, acaba d’obrir perfil a Twitter (fa uns anys que el té a Facebook), l’únic que li preocupa és augmentar-ne els seguidors. Carolina, la seua professora de la Universitat popular de Pobles del Nord l’ha introduït a Internet i la curiositat ha fet la resta. Segon, l’evolució d’un entorn similar: ja fa un temps que els adolescents no són els únics enganxats als videojocs perquè han entrat persones de totes les edats. La diversificació de jocs i les ganes de divertir-se són els responsables de l’ampliació dels usuaris.
Fa dos o tres anys, el Ministeri d’Educació d’Argentina emetia un anunci per la televisió que, adaptat, anava així: una classe, la mestra pregunta: “Qui ha fet la redacció sobre Blasco Ibañez?”, Pere alça la mà i comença a llegir: “Blasco Ibañez és una avinguda de la ciutat de València que comença al Jardí de Vivers…”. La mestra, sorpresa, li pregunta com ha fet la redacció i li respon satisfet que amb Internet. “Torna a fer la redacció, però ara que t’ajuden els pares”. Pere ufà, respon: “Ells no saben llegir a Internet”.
Però s’equivocava: la imatge final mostra com el xiquet i el pare miren la pantalla: “Pere, busca escriptors valencians…”. L’anunci acaba amb l’eslògan aclaridor: “Quan el teu fill navega per Internet, la millor brúixola ets tu”.
Usar, entrar, llegir a Internet no té a veure amb l’edat, té a veure amb la curiositat, amb les ganes de saber i de divertir-se. Saber fer-ho té a veure també amb el sentit comú. I si no saps alguna cosa, l’ajuda la tens a prop: el fill, els alumnes, etc.
Internet pot ser un pont entre les generacions, pot transformar-se en una conversa on compartim sabers i aptituds. Ells ens ajuden a entendre com funciona Facebook, Twitter o Tuiter, a buscar la informació que necessitem, comprar un bon llibre, trobar blocs interessants per llegir… Nosaltres, els aportem un poc de sentit comú per saber què podem compartir, què llegim o què escrivim.
Llegir a la pantalla pot ser una forma de compartir sabers, lectures i converses i cap terme repetit de vegades sense sentit, com nadiu digital, pot ser una excusa per no passar-ho bé entre la quantitat i la diversificació de lectures que les pantalles proposen.
