La literatura infantil i juvenil és «lliure»? Dit d’una altra manera, els autors escriuen amb plena llibertat per als més petits? Reben consignes? Es deixen influir per les simpaties polítiques o ideològiques?
La figura del mediador en la construcció històrica de les lectures en català adreçades a un públic infantil incideix d’una manera profunda en l’escriptura, en l’edició i en la literatura que els petits i joves llegeixen. Les opinions, recomanacions, decisions o prescripcions de pares, mestres, pedagogs o institucions han construït un circuit de lectura particular (Lluch 2016: 267).
I aquesta no és una opinió. És la conclusió de la recerca que acabem de publicar en l’article següent:
Hem analitzat el context que els prescriptors legislatius van crear, els documents que els educadors elaboraren i l’anàlisi de la literatura infantil que els autors van escriure. Les dades demostren com la prescripció influeix en la manera d’entendre i de «fer» aquest tipus de literatura.
Lleis, recomanacions o estudis dissenyen un relat que (des de l’oci, l’escola o la familia) té la finalitat d’instruir i sobretot de transmetre una ideologia, és a dir, una manera d’entendre el món i el lloc que el lector ocuparà quan sigui adult.
Els exemples analitzats mostren dos tipus de prescripció.
1. El primer rau en el mediador institucional o governamental que es tradueix en la legislació que dóna directrius, o directament prohibeix, la lectura que cal consumir o en la proposta d’accions concretes sobre la creació i la transmissió d’un determinat tipus de llibres.
2. El segon és un mediador professional o de l’àmbit familiar que aconsella, recomana o proposa a través de diferents documents (estudis, llistes de llibres, ressenyes crítiques, etc.) o directament, com en el cas del mediador familiar, amb la compra de llibres concrets.
Els actors que prescriuen varien a partir de dos paràmetres: l’època històrica i el marc polític en què es produeixen els textos.
En els períodes revisats són el tutor, l‘església, l‘estat, la família o l’escola els agents socials responsables de les lleis, les censures i les recomanacions sobre la creació, l’edició o la proposta de lectura.
Concretament, els documents dels prescriptors parlen de criteris temàtics, lingüístics o ideològics per a la creació de línies editorials; llistes de llibres recomanats segons l’edat o la qualitat, criteris de selecció de lectures, pautes per a premis literaris, etc.
Les conclusions de l’anàlisi són força contundents:
En conclusió, els prescriptors de la lectura no prenen l’infant en la seva singularitat, sinó com a ciutadà de la nació imaginada o com a fill que ha de continuar la família desitjada. Per tant, la literatura infantil, com la resta d’accions que modelen aquest miratge de futur que és l’infant, ha de seguir unes línies de creació i edició a partir de criteris didàctics, psicològics o ideològics que propiciaran el tipus de lectura adequat.
Cada societat pensa com vol el ciutadà del seu futur i el concreta en les lectures que dissenya per als seus nens; així, aquest sistema literari no concep el nen com a lector sinó com a destinatari d’una ideologia o d’uns valors. L’anàlisi mostra la importància d’un actor particular de la literatura infantil: el prescriptor, que relega el lector, fins al punt de no saber qui és, què opina o què li agrada. (Lluch 2016: 288).
