Este post tiene una versión en castellano aquí
He llegit en ocasions que la lectura de relats destinats als adolescents pot ser o és una bona passarel·la per formar lectors de literatura. És a dir, per aconseguir una educació literària.
Els articles que he llegit sobre el tema (no he fet una recerca intensiva) es basen sobretot en apreciacions, en vivències personals, en investigacions qualitatives pròximes als subjectes investigats o amb un corpus reduït.
Curiosament, moltes d’aquestes afirmacions provenen de l’experiència personal, és a dir, són docents entusiastes, preparats, en contínua formació i amb bones qualitats per a la interacció amb els estudiants… En altres paraules, estic convençuda que són professionals que amb qualsevol tipus de text els anirà bé perquè el treball estarà embolcallat per la reflexió, pel disseny de seqüències didàctiques complexes i en les quals no faltarà l’avaluació. I no ens referim a l’avaluació de l’alumne, que sempre està present, parlem d’avaluar l’actuació del professor, dels materials, dels temps o dels resultats. Una avaluació necessària que els ajudarà a perfeccionar i a millorar el treball que realitzen.
De fet, quan aquests docents comuniquen que aquestes lectures són un pont per a l’educació literària, quan analitzem el que hi ha darrere de l’afirmació sentim la necessitat d’ajustar l’enunciat a la realitat. I, potser, seria més precís dir:
En les seqüències de treball que jo programe, desenvolupe i avalue, en alguns subjectes, la lectura juvenil pot ser una passarel·la per aconseguir una educació literària.
Si parlem de vivències, de compartir creences o apreciacions també podríem afirmar el contrari, és a dir, que la lectura juvenil no pot ser una passarel·la a la lectura literària perquè en molts casos barregem conceptes diferents. Com a molt, comparteixen paper i lletres [veg. “Las lecturas deslocalizadas de la escuela“]. I això sense menystenir ni l’una ni l’altra… Simplement, són escriptures i propostes discursives diferents.
Si ens situem en el mateix paradigma de discussió, també podríem aportar altres exemples:
Segons les llistes de vendes i diferents estudis de mercat, els habitants dels EUA són grans lectors de llibres d’autoajuda però, malauradament, això no ha estat un pont ni una via per arribar a llegir Cioran o Espinoza o Ramon Llull.
Però atenció, no voldria confondre ningú.
1. Vull dir que la lectura juvenil no és bona?
En absolut, poden revisar alguns dels post d’aquest mateix blog i en aquest altre que escric en castellà i veuran que afirme el contrari. De fet, cada vegada hi ha millors relats i universos de ficció més interessants [veg. categoria Lectura recomanada].
2. Vull dir que la lectura juvenil no ha d’entrar a l’aula o a l’escola?
En absolut, miren les propostes que apareixen en La lectura al Centre o en Del oral, audiovisual y digital a la lectura (y la escritura) en secundaria.
3. Vull dir que no té sentit llegir aquests relats?
En absolut, la casa, el metro, l’autobús, les xarxes socials, els clubs de lectura físics o virtuals, els blogs, els fòrums, la biblioteca pública o l’escolar són espais en els quals es parla, es llegeix, es comparteixen aquests relats i ajuden a la socialització, a l’escriptura, al creixement intel·lectual… Miren si no el temps i les publicacions que he dedicat a uns relats que m’apassionen i que considere valuosos i imprescindibles.
Però és que no parle d’això, ara parlem d’educació literària.
D’açò: de la lectura dels clàssics universals des de la literatura catalana.
D’açò: de la construcció de diàlegs amb els escriptors.
D’açò: del treball amb un llibre com Diccionari per a ociosos de Fuster.
D’açò: de la presència social i virtual dels autors clàssics:
D’açò: de les rutes literàries.
Fins ací la meua reflexió, però voldria acabar amb una pregunta per la qual no tinc resposta:
Per què en comptes de “perdre el temps” a buscar passarel·les, no dediquem més esforç a veure com podem treballar la tradició literària, les obres clàssiques o els textos fundacionals de les nostres cultures?
