Roca, Maria Carme (2013): Katalepsis. Barcelona: La Galera. Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil 2012.
El Premi de Narrativa Juvenil Joaquim Ruyra s’inicia el 1963 amb l’obra de Josep Vallverdú, L’abisme de Pyramos. El premi l’han guanyat novel·les com Les rates malaltes (1967), d’Emili Teixidor; La casa sobre el gel (1981), de Joaquim Carbó; El tigre de Mary Plexiglàs (1986), de Miquel Obiols; Concert en sol major (1996), de Jordi Sierra i Fabra o He jugat amb els llops (2009) per Gabriel Janer Manila.
Si heu llegit aquestes novel·les i teniu el costum de guardar memòria escrita de les vostres lectures ara és un bon moment per revisar-les. Descobrireu com aquests relats tenen en comú el fet d’haver rebut el premi i el lector que hi proposen: els joves. I poca cosa més.
La diversitat de propostes narratives augmenta amb el premi 2012: Katalepsis, de Maria Carme Roca. El relat usa un lloc comú en les narracions per a adolescents (el jove amb problemes que juga amb el perill i les fronteres) i un tema nou: la catalèpsia, una porta perillosa que obre el camí a un dels malsons de les novel·les de terror: el perill de ser soterrar viu.
La relació intertextual clàssica s’estableix amb el conegut conte d’Edgar Allan Poe. La més actual, amb el capítol doble dirigit per Quentin Tarantino que tanca la cinquena temporada de CSI i en el qual Nick Stokes és soterrat viu.
És un encert la tria d’aquest element com a motor de la història perquè genera dubtes, pors i fins tot terror en imaginar quina és la situació de l’Eric.
Roca ja és una autora amb recorregut i és capaç de generar en els lectors emocions similars a les que viuen els personatges. Per això, des de l’inici sentim que el joc de l’Eric serà el seu càstig però només un dels personatges és capaç de veure més enllà, un personatge habitual en alguns relats de la literatura infantil i juvenil. A més, l’ús del present (habitual en els relat publicats en els dos darrers anys) confereix el ritme narratiu i el tipus de narració visual que tant agrada darrerament.
I volem acabar amb unes paraules del blog A l’ombra del crim d’@AnnaVillalonga perquè coincidim amb ella quan afirma:
[…] vull destacar dues coses. D’una banda, l’adequació del registre lingüístic. Felicito l’autora per haver sabut reflectir amb tanta versemblança la parla del jovent. D’una altra, l’encert del final. La novel·la té un desenllaç immediat, a curt termini, i un desenllaç aplaçat en el temps, absolutament lògic i necessari.”
El relat va més enllà del públic juvenil, entra en aquesta categoria del YA Young Adult que agradarà a tothom.
