Carranza, Maite (2013): El fruit del baobab. Barcelona: Edicions 62
L’argument no és molt habitual, l’editorial el presenta així:
La Lola, una pediatra separada de fa poc, sap que als seus trenta-nou anys li queden poques oportunitats per ser mare. L’Aminata, en canvi, una jove gambiana, ha decidit que no vol tenir més fills. Potser perquè l’aixopluc del baobab de la infantesa s’ha esvaït i ara viu en un territori hostil. La feina és incerta, acaba de descobrir la intenció del marit d’afegir una segona esposa a la família i la filla gran s’ha tornat rebel. Efectivament, la Binta, la millor estudiant de l’institut i en plena eclosió adolescent, està disposada a trencar els tabús i les tradicions de la seva família: s’ha enamorat d’un noi blanc, s’avergonyeix de l’analfabetisme de la mare i, sobretot, no li perdona la seva mutilació. La Lola, la metgessa d’ulls hipnòtics com el mar, de mica en mica es guanya la confiança de l’Aminata i la Binta i s’hi involucra perillosament. El fruit del baobab és una novel·la emotiva que mostra el xoc entre dues cultures i els estrets vincles que teixeix la solidaritat femenina. Una història difícil d’oblidar en què descobrim les lluites i renúncies de les dones i les llums i ombres de la societat actual.«Caminen soles, l’una al costat de l’altra. Mare i filla. L’una pensa que ha avançat massa de pressa en les caselles de la vida. L’altra pensa que la vida és cruel. La filla pren la mà de la mare. La mare no se sent tan sola. Són dues dones que caminen per Mataró. Potser un dia seuran juntes a l’ombra del baobab i beuran del seu fruit.
La història segueix una estructura tradicional. Els fets s’hi organitzen a partir d’una situació inicial narrada en tercera persona que presenta la mare i àvia de les protagonistes: Rama, un personatge absent però amb una potència que de vegades fa ombra a les protagonistes.
A continuació, la primera part, “Àngels mutilats” inicia el conflicte amb la introducció d’un altre personatge femení també amb molta potència i un nom que li fa justícia: “La Lola”. En tota aquesta primera part, les anacronies i els canvis d’espai són una constant per teixir tres històries diferents que a poc a poc confluiran: la història d’abandonament de la Lola, la infantesa de l’Aminata regida per l’absència de la mare i el present de la Binta. Si per la Lola i l’Aminata l’autora usa un narrador omniscient; a la Binta, li cedeix la paraula: és ella qui parla, qui explica les seues pors i conflictes.
El títol de la segona part és “El ganivet de la Ngansimbah” i aquí el conflicte amagat creix fins esclatar en “La llavor africana”, la tercera part que tanca el relat amb l’obligació o la necessitat de prendre decisions que crearan una nova situació i possiblement un nou horitzó.
“Retrat de mare i filla” és el capítol que tanca el llibre i alhora sembla tancar un cercle, però un cercle construït amb nous materials: “La mare pregunta a la filla si li ensenyarà a llegir”.
Aquesta breu descripció de l’estructura del relat pot semblar que ens trobem amb un discurs tradicional. No ho és. El fruit del baobab juga amb els temps de la narració (un encert l’ús dels temps de present!), amb diferents narradors, amb diferents històries. Les tres protagonistes l’Aminata, la Lola i la Binta són poderoses amb les febleses i les pors, amb les solituds i les companyies. Però també les secundàries com la Fatou o la Núria, tot i ocupar el rerefons, en reivindiquen la presència entre les pàgines del llibre.
Aquesta és una història de dones de diferents països, cultures i temps però amb problemes que poden semblar-se. I és una història per a tots els públics…
Quan Maite em va regalar el llibre em va dir: “Aquesta és d’adults”. Ara, després de llegir-lo em pregunte: per què? Per què tanquem les portes a narracions fantàstiques com aquesta als adolescents?
Aquest article “Teens: are you too young for young adult books?”, publicat a The Guardian, ens pot ajudar a reflexionar-hi quan diu:
He implied that there is no clear distinction between a children’s book and a teenager’s book; a teenager’s book and an adult’s book. It is a spectrum, along which we move from the colourful innocence of children’s literature to darker themes for older audiences.
Crec que Edicions 62 hauria de publicar ràpid una edició que puga recomanar-se als centres de secundària…
