Ruá, Aurora (2013): Dibuixos al mur. València: Tàndem Edicions
Pablo, un jove de 15 anys, passa els últims dies de l’estiu amb son pare, a l’hospital on treballa, per a preparar l’examen d’una assignatura suspesa. Durant la seua reclusió forçosa, descobreix uns dibuixos sorprenents pintats a les parets de l’andana. Així coneixerà Pep, un xic de la seua edat, que hi va viure, setanta anys enrere, reclós també, però per raons ben diferents: com a presoner republicà durant la Guerra Civil d’Espanya. Una novel·la que ens parla de l’amistat i de l’art com a memòria històrica, on present i passat s’entrellacen mitjançant uns senzills traços de carbonet.
Tot i que el relat segueix l’estructura quinària tradicional, el narrador proposa dos plans en el relat: el del present, on transcorre la vida de Pablo, i en paral·lel el passat. Pablo viu entre l’estudi de l’assignatura suspesa, la relació amb el pare i sobretot la descoberta que a poc a poc fa de la història que amaguen els dibuixos d’una paret.
El lector, a través de capsules que ocupen entre dos i quatre pàgines, coneix la història de Pep, un adolescent com Pablo i com el lector però que va viure durant el temps de la República i de la Guerra Civil… Nàixer amb setanta anys de diferència significa situar la línia entre la vida i la mort, entre la llibertat o el silenci, entre la fam o la despesa innecessària en llocs molt, molt diferents.
La lectura d’aquest llibre m’ha portat a un altre que sempre he dut en la memòria: Jo me’n vaig, de l’escriptora basca Maria Asun Landa perquè sempre trobe a faltar relats de poques pàgines però de qualitat, amb intensitat narrativa i amb una història potent que t’engresque per arribar al final de la història amb ganes.
Aquestes no són les històries habituals del circuit de lectura recomanada. Van més enllà de les parets d’un institut, els conflictes superen els amors adolescents, marginen de les seues pàgines els omnipresents professors que estimen la lectura…
Són narracions amb personatges que tenen preocupacions que no són “Oh, tots em miren, el meu biquini és molt xicotet!” o “Oh, que guapo és, segur que és tonto” però el lector ja sap que acabaran junts, a la manera de l’antiga Beverly Hills, 90210 o en Gossip Girl, perquè l’amor, en aquests relats juvenils, sempre és cosa de “guapos”.
Històries com la que comentem no parlen del físic del protagonista, ni de la roba que usa ni amb qui somia. Històries on les relacions amb els pares són com ho són habitualment: avorrides. Històries on l’adolescent és capaç de transcendir el seu melic i mirar més enllà, és a dir, a la vida.
Llibres com aquest poden oferir alternatives interessants perquè la lectura genera preguntes i diàlegs.
Per totes aquestes raons, us el recomane!
