Ressenya escrita per Joan Carles Queralt Làzaro, estudiant del Grau en Filologia Catalana de la Universitat de València per a l’assignatura Literatura per a infants i joves en català.
James Finn Garner (2009): Contes per a nens i nenes políticament correctes. Traducció de Quim Monzó i Maria Roura. Barcelona: Quaderns Crema, 1995
L’obra que analitzarem a continuació tenia com a títol original Contes de fades per a un món modern. A hores d’ara, el llibre s’anomena Contes per a nens i nenes políticament correctes, fruït de la voluntat de l’autor de canviar-lo, pel fet que s’adonà que podia ser discriminatori amb les “persones masculines” que apareixien als relats.
Amb el propòsit explicitat al títol, James Finn Garner reescriu algunes de les obres més clàssiques de la literatura europea per a infants i joves, i ho fa en clau d’humor i ironia i amb la intenció de mostrar com serien els relats tradicionals dels germans Grimm o d’Andersen si aquests hagueren tingut cura de no:
entronitzar el patriarcat, allunyar la gent dels instints naturals propis, dimonitzar el ‘mal’ i ‘recompensar’ un ‘bé objectiu’.
La Ventafocs, la Blancaneu o la Caputxeta Vermella són tres dels contes que, al recull que tenim present, apareixen subvertits i adequats en una societat lliure de prejudicis i discriminacions.
L’obra compta ja amb vint edicions, fetes per Quaderns Crema, en la col·lecció Mínima Minor. La traducció ha estat a càrrec del sempre lúcid i brillant Quim Monzó i de Maria Roura, els quals han aconseguit transmetre la major part dels valors del text original, que és en anglès.
En primer lloc, parlarem del contrast entre els valors tradicionals que promouen els antics relats i els enfrontarem directament als nous que es palesen a l’obra de Garner; seguirem per fer algunes observacions sobre la manera que té l’autor de trencar amb el patriarcat i el sexisme dominant des d’antuvi i, per últim, passarem a analitzar les formes lingüístiques i narratives que s’empren per tal d’evitar les discriminacions que esmentàvem adés.
La tradició marca l’home amb la capacitat innegable de la força i d’aquesta se’n deriva una altra: la capacitat de resoldre conflictes mitjançant la primera. Al relat de la Caputxeta Vermella, durant el conegut desenllaç final, el paper que juga el tradicional llenyataire salvador es subverteix, es canvia: ara la intrusió d’una persona masculina en una discussió aliena és vista com un atac a la capacitat de resoldre conflictes entre una persona femenina i un llop. En aquest cas, el final no és altre que l’assassinat de l’intrús per part de l’àvia i la creació d’una “comunitat alternativa, basada en el respecte mutu i la cooperació” on viure ella, la Caperutxeta i el llop.
L’assumpte del respecte per la natura és també un aspecte tractat al recull de relats de Garner. Així veiem, al conte de Les tres cabretes interdependents, com les tres personatges cabres, en l’època estival, marxen del prat on solen pasturar la resta de l’any, i l’autor explicita que “evitaven, de passada, la sobreexplotació de la vall i mantenien al mínim el nivell d’impacte ecològic”. També en aquesta línia tenim a les “set persones masculines verticalment deficients” del relat de la Blancaneu les quals afirmen que han deixat de treballar a la mina (com al conte tradicional) perquè és una “violació constant del planeta”. Es mostra, per tant, una consciència ecologista menystinguda en molts relats tradicionals.
Podem parlar també de les discriminacions associades a les professions, com la de “recollidor de cartons”, sovint acompanyada d’un nivell socioeconòmic baix i d’una qualitat de dolenteria, que al conte de la Meravella -ens diu l’autor- es dóna específicament en eixe individu i això no implica una generalització en la resta de companys de professió ni un mereixement d’eixes condicions.
Quant al trencament dels tòpics més patriarcals i sexistes, observem com l’autor afegeix, als contes tradicionals, certs motius d’acció causats pel sistema masclista, com per exemple al conte de Blancaneus, on diu de la reina que “anys de condicionament social en el si d’una dictadura jeràrquica i masclista havien deixat la reina amb l’autoestima trontollant”. L’autor també palesa aquesta mentalitat trencadora al conte de la Caperutxeta on, quan la mare envia la nena a portar-li menjar a l’àvia, aquesta ho fa “no perquè això fos feina de dones, de cap manera, no, sinó perquè era una obra generosa que contribuïa a crear un sentiment solidari”. També ens diu de l’àvia, seguidament, que “no estava malalta, (…) era perfectament capaç de tenir cura d’ella mateixa en tant que persona adulta madura”. Un últim exemple dels molts que trobem a l’obra seria la crítica a l’heteropatriarcat i les seues concrecions: en aquest cas parla de la família convencional. Així, a l’inici del relat Rinxols d’or, es diu dels tres óssos que vivien en una família convencional que, eixe fet
els sabia greu, perquè tradicionalment la família convencional ha servit per esclavitzar la persona femenina, inculcar un moralisme farisaic en els seus membres i formar la generació futura amb rígides normes heterosexuals.
Si parlem de les característiques lingüístiques i narratives que Garner empra, no podem obviar el mètode que utilitza per evitar expressions malsonants, sexistes, racistes o totes aquelles a què la societat ha conferit unes connotacions pejoratives. El que fa és bastir-se d’eufemismes, canviar noms, inventar-se mots i explicitar unitats fràsiques que defineixen unes característiques –sovint discriminades- amb unes paraules buides de connotacions negatives. En són exemples l’expressió “tothom i totdon” utilitzada per fer veure l’amagat gènere femení; el nom dels tradicionals nans de Blancaneus, que ací són “verticalment deficients” i s’anomenen els “Set Altíssims Gegants (…) altíssims en esperit, i per això, gegants entre les persones masculines del bosc”. Altres exemples serien la forma que té d’escriure els articles quan es parla d’homes i dones, emprant els dos gèneres, així una oració amb genèric quedaria ara “quan els/les seus/ves fills/es (…)”.
Si seguim per les estratègies narratives, una molt comuna és la de canviar el final dels contes. Per exemple, Els Tres Porquets acabaran les seues aventures d’una manera molt peculiar i diferent de la tradicional: el llop cau mort d’un atac al cor i els porquets comencen a alliberar altres porquets oprimits i, junts i armats, degollen tots els llops de la zona que els oprimien “enviant així a la resta de l’hemisferi l’advertència clara que d’aleshores endavant no permetrien cap mena d’ingerència”, a la fi instauren una democràcia socialista on tots els porquets tingueren garantit l’ensenyament, la sanitat i l’habitatge.
En resum, tot plegat ens fa veure que aquesta genial i eixerida reelaboració dels clàssics farà que infants, joves i també adults, canvien de parèixer respecte a moltes qüestions cabdals en aquest món ple de prejudicis i discriminacions. Fóra bo que els relats obriren la ment del jovent i el feren més i més crític, com caldria, tot per poder aplegar a una societat com la que els nostres amics, Els Tres porquets, aconsegueixen crear per a ells i els seus companys de classe oprimida.
